Aquesta tarda de juliol a París és d'un blau esvaït, quasi blanc. El vell mariner, amb la mirada perduda, recorda la llum esclatant dels Mars del Sud de quan era jove i ple de vida, i ara tant llunyans en el temps i l'espai. Un pintor bohemi i un vell mariscal, sense res en comú, xerren de foteses amb l'aire de superioritat dels falsos intel·lectuals i dels botxins. Un matrimoni burgès, a punt d'entrar a l'òpera, llença la seva mirada de menyspreu vers aquells que són diferents.
El vell món és ja només un decrèpit "clown", cansat i ridícul, una màscara esperpèntica.
La Dama de la Guerra i de la Mort, s'apropa. Ningú la veu encara, però hi és, altiva i desafiant. Sí, ja és aquí. Europa. Mort. Misèria i destrucció. Ha nascut el segle XX.
Escrit a partir de la proposta del Blog Relats Conjunts
