dissabte, 31 de desembre de 2011

Els meus llibres del 2011

Bé amics, per segon any us presento la meva llista dels llibres que he llegit aquest any que avui s’acaba. No sabria dir si he llegit més o menys que l’any passat. Suposo que si fa no fa. De fet a la llista en poso 24, mentre que l’any passat eren 27. Ara bé, alguns d’ells tenen moltes pàgines. En destaquen “Los hermanos Karamazov”, les “Memòries del Dr. Moisès Broggi” i “La Regenta” que he llegit per quarta vegada i que, per a mi, continua essent la millor novel·la que he llegit mai.

Veureu també que he afegit a la llista, però diferenciats d’aquesta, els llibres de l’Antic Testament que he llegit durant aquest any. La motivació i l’interès d’aquestes lectures són, evidentment, diferents que el mer esbarjo i la distracció. Però al cap i a la fi, també són lectures, oi?

1.- “Notas de América”, de Charles Dickens.
2.- “Sunset Park” de Paul Auster.
3.- “El hombre que fue Jueves”, de G.K. Chesterton.
4.- “Vida de Tolstoi” de Romain Rolland.
5.- “La mort d’Ivan Ilich” de Tolstoi (relectura).
6.- “Històries imprevistes” de Roald Dahl.
7.- “La guerra civil en la frontera” de Pío Baroja (relectura).
8.- “Aquí París” de Pío Baroja (relectura).
9.- “El meu germà” de Daniel Palomeras.
10.- “Causa justa” de John Grisham.
11.- “Los hermanos Karamazov” de Dostoyevski.
12.- “Rojo y Negro” de Stendhal.
13.- “Memòries d’un cirurgià” de Moisés Broggi.
14.- “Resurrección” de Tolstoi.
15.- “Jane Eyre” de Charlotte Brönte.
16.- “Matar un rossinyol” de Harper Lee.
17.- “Sobre héroes y tumbas” d’Ernesto Sábato.
18.- “Temps difícils” de Charles Dickens.
19.- “Los monederos falsos” d’André Gide.
20.- “Extraños en un tren” de Patricia Highsmith.
21.- “La Regenta” de Clarín (relectura).
22.- “Una història de dues ciutats” de Charles Dickens.
23.- “La ratera” d’Agatha Christie (teatre).
24.- “Un hotel a la costa” (Tossa de Mar 1934-1939) de Nancy Johnstone. (l’acabo de llegir avui dia 31 de desembre).

25.- De l’Antic Testament (llibres profètics): Joel, Amós, Abdies, Jonàs, Miquees, Nahum, Habacuc, Sofonies, Ageu, Zacaries i Malaquies.
De l’Antic Testament (escrits): Salms, Job, Proverbis, Rut, Càntic dels Càntics, Cohèlet (Eclesiastés), Lamentacions, Ester, Daniel, Esdres, Nehemies, Primer Llibre de les Cròniques i Segon Llibre de les Cròniques (fins el capítol XVII).

Bé amics, que tingueu tots un Bon Any 2012 i també les vostres famílies i amics. És un desig ben sincer. I que el nou any ens porti a tots bones i interessants lectures que ens ajudin a suportar millor les dificultats que es pugui presentar.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

Cançons que m'agraden

Tots tenim cançons que, en un moment o altre de la nostra vida, ens han agradat, que potser després hem oblidat i que, al cap d'un temps, ens han tornat a emocionar. És per això que vull compartir amb vosaltres aquestes quatre que a mi m'agraden molt. De fet, els tres cantants i el grup que us proposo són dels meus favorits i tenen altres temes que també m'agraden molt. Potser més endavant n'aniré posant més. És possible que algunes les trobeu una mica carrinclones, d'una altra època, però...


Se me antoja.- Francisco (Pancho) Céspedes



You see the trouble with me.- Barry White



Have I Told You Lately.- Rod Stewart



Love so right.- Bee Gees

diumenge, 14 d’agost de 2011

"Memòries d'un cirurgià", de Moisès Broggi


Autor: Moisès Broggi
Editorial: Labutxaca
Títol original: Memòries d'un cirurgià
Gènere: Memòries
Número de pàgines: 705

Aquesta edició comprèn:
- Memòries d’un cirurgià (1908-1945)
- Anys de plenitud (1945-2005)
que van ser publicades en les seves primeres edicions respectivament els anys 2001 i 2005 per Edicions 62. És d’agrair a La Butxaca el haver fet aquesta edició complerta a un preu molt assequible i de 705 pàgines que et mantenen enganxat des de la primera fins a l’última.

De sempre m’ha agradat el gènere de Memòries, perquè ens mostren el recorregut vital de persones interessantíssimes, a la vegada que expliquen com aquestes persones han afrontat les dificultats i atzucacs que van trobant pel camí.

Fins no fa gaire crec que no havia sentit a parlar del Dr. Moisès Broggi. Més recentment ha estat quan la seva figura fràgil, d’un home que ja passa dels cent anys, (en té cent tres fets el maig) m’ha anat interessant per la seva lucidesa i pel seu compromís amb el país, que l’ha fet manifestar-se obertament perquè Catalunya pugui assolir la plena sobirania.

En sentit estrictament cronològic, el Dr. Broggi fa un recorregut per la seva vida, que és tant com dir del segle XX. Ha conegut multitud de personatges i viscut experiències de tota mena.

Com a apassionat que sóc de la Guerra Civil (en quant a la seva història, és clar) he llegit amb fruïció els capítols dedicats a aquesta part de la nostra dissortada història. El Dr. Broggi, com a cirurgià, va treballar durant la guerra a l’Hospital Clínic de Barcelona i a la presó Model. També va anar al front acompanyant a les Brigades Internacionals.

És admirable la seva capacitat crítica d’aquest període, que el permet valorar objectivament i sense passió tot el que va passar. Capaç de criticar els excessos d’uns i altres, així com de reconèixer que, en ambdós bàndols, hi va lluitar gent amb bona fe i nobles ideals. Des del seu punt de vista d’home liberal i catalanista, deixa entreveure que un dels factors claus de la derrota de la República van ser els excessos revolucionaris dels primers mesos.

Amb el pas dels anys i fer-se gran, al haver de deixar part de la seva feina com a cirurgià, ha dedicat molt temps a l’estudi de la filosofia i de la història. Compromès amb totes les causes justes, en destaca la seva feina com a membre fundador de la Societat Internacional de Metges contra la Guerra Nuclear (a la qual es va concedir el premi Nobel de la Pau).

En definitiva, crec que encara que no sigueu gaire amants de les Memòries, podeu gaudir d’aquest llibre pel seu interès humà, històric i àdhuc científic. Jo he passat molt bones hores llegint-lo.

Moisès Broggi i Graciela, la primera catalana de l'any 2010
van compartir la primera capçalera del diari Ara.

dissabte, 9 de juliol de 2011

"Causa justa", de John Grisham


L’últim llibre que he llegit és “Causa Justa” (The street lawyer) de John Grisham. Ja n’he llegit uns quants d’aquest autor i la impressió que n’he tret ha estat, en general, bastant bona. Però aquest és el que més m’ha agradat. És un bon llibre, encara que no es pot dir que sigui bona literatura. Per a mi no és el mateix. Fer bona literatura és quelcom més profund que escriure un bon llibre o que aquest arribi a molta gent que en podrà gaudir més o menys. Sé que això pot ser objecte de controvèrsia i discussió que, en tot cas, seria matèria per un altre post.

La temàtica de les novel·les d’en Grisham és bastant recurrent: joves advocats, en general ambiciosos, relacionats amb grans despatxos que facturen milions i milions de dòlars, plets per responsabilitat civil que tracten de pal·liar flagrants injustícies, etc. A vegades s’hi tracten temes tan punyents com pot ser el de la pena de mort, i és que en Grisham va ser advocat de professió i es nota que coneix el terreny que trepitja.

Però bé, parlo ja una mica del llibre en qüestió. Per començar diré que ja em va agradar el fet que, a diferència de moltes novel·les d’en Grisham, que transcorren durant uns horriblement xafogosos estius en algun estat del Sud, “Causa justa” té el seu escenari a la capital federal, Washington, durant un rigorós hivern.

El protagonista és en Michael Brock, un advocat de trenta dos anys que treballa en un prestigiós i mastodòntic bufet dedicat quasi en exclusiva a amuntegar diners i més diners. Viu només pel treball i està casat amb una metgessa, tant ambiciosa com ell, el que fa que el seu matrimoni estigui a punt de trencar-se. Però tot canvia un dia quan, després d’una experiència traumàtica viscuda a la sala de juntes del gran despatx, se n’adonarà que res del que ha fet fins aquell moment té cap sentit. Aquest fet el durà a interessar-se pels “sense sostre” i pel món dels marginats i exclosos de la societat, gairebé tots negres, que malviuen al costat d’un món d’opulència i poder. Es nota que Grisham parla d’un món que coneix o del que, com a mínim, s’ha documentat molt bé.

La història és absolutament versemblant (a diferència d’altres novel·les) i punyent, de lectura fàcil que es fa molt amena. Crec que us agradaria per llegir-lo aquestes vacances. Salutacions.