dissabte, 11 de febrer de 2017

Capvespre Blau (per Relats Conjunts)


Aquesta tarda de juliol a París és d'un blau esvaït, quasi blanc. El vell mariner, amb la mirada perduda, recorda la llum esclatant dels Mars del Sud de quan era jove i ple de vida, i ara tant llunyans en el temps i l'espai. Un pintor bohemi i un vell mariscal, sense res en comú, xerren de foteses amb l'aire de superioritat dels falsos intel·lectuals i dels botxins. Un matrimoni burgès, a punt d'entrar a l'òpera, llença la seva mirada de menyspreu vers aquells que són diferents.

El vell món és ja només un decrèpit "clown", cansat i ridícul, una màscara esperpèntica.

La Dama de la Guerra i de la Mort, s'apropa. Ningú la veu encara, però hi és, altiva i desafiant. Sí, ja és aquí. Europa. Mort. Misèria i destrucció. Ha nascut el segle XX.


Escrit a partir de la proposta del Blog Relats Conjunts

6 comentaris:

McAbeu ha dit...

M'ha agradat la metàfora del vell món com un pallasso decrèpit al que, sense adonar-se, se li acaba el temps de riure. Poc s'esperen el que vindrà, certament.
Bon relat!!

Carme Rosanas ha dit...

Bon relat!! A mi també m'ha agradat aquesta metàfora.

Quina il·lusió que t'hi hagis afegit!! Ja hem batut el récord màxim de participació ... i amb sorpreses com aquesta, encara arribarem als 100!

XeXu ha dit...

Una bona metàfora, sí. No augura res de bo pel segle XXI tampoc...

Elfreelang ha dit...

ben trobat i amb encert Josep lluís!!! molt bo!

xavier pujol ha dit...

Una altra explicació. I molt bona!

Alfonso Robles Motos ha dit...

Una vegada que ho has explicat, si que té alguna cosa d'això el quadre, el pallasso sembla el món vell i gairebé tots els altres personatges els seus representants, molt ben trobat.