Els meus llibres del 2010

Per primer cop faig aquesta llista, com molts de vosaltres ja heu fet. Aquest any he llegit alguns llibres més que l’any passat, però res de l’altre món. No he llegit tan com voldria, això potser li passa a tothom, però són aquests en definitiva els meus llibres del 2010:

1.- Fut . Jim Dodge
2.- Biografia de Kafka. Manuel Penella (de la biblioteca)
3.- 84 Charing cross Road. Helene Hanff.
4.- El casalot. Charles Dickens.
5.- Temps afegit. J.M. Espinàs.
6.- I la festa segueix. J.M. Espinàs.
7.- La vida amarga. Josep Pla.
8.- Diari d’Anna Frank.
9.- El somni de Farringdon road. Antoni Vives.
10.- La societat literaria..... Mary Ann Shaffen.
11.- La carta robada i altres narracions. Edgard Allan Poe.
12.- El procés. Franz Kafka (relectura).
13.- Benedicto XVI. El Papa enigma. José Manuel Vidal.
14.- Cartes des de la presó. Dietrich Bonhoeffer.
15.- Miguel Delibes de cerca. Ramón García Domínguez.
16.- El hereje. Miguel Delibes.
17.- El misterioso caso de Styles. Agatha Christie (relectura).
18.- La citación. John Grisham.
19.- Agatha Christie. Los cuadernos secretos. John Cuvran.
20.- Lejos de ti esta primavera. Mary Westmacott, A. Christie.
21.- El viejo león. Tolstoi un retrato literario. Mauricio Wiesenthal.
22.- Mientras agonizo. William Faulkner.
23.- La última estación en la vida de Tolstoi. Jay Parini (relectura).
24.- Relacions particulars. J.M. Espinàs (relectura).
25.- Contraban i altres narracions. Josep Pla.
26.- La tapadera. John Grisham.
27.- Memòries de Londres. Carles Pi i Sunyer

28.- Guerra i pau. Tolstoi. Animat per la Kweilan, l’he tornat a atacar després d’alguns intents fallits, però m’he quedat encallat a la pàgina 66. No sé si continuaré.


Bé, com veieu hi ha un grapadet de relectures, en les que sempre hi descobreixes coses noves que ja no recordaves.

De tots aquests llibres, el que més em va agradar és sens dubte, El Casalot, de Dickens. Són 1.118 pàgines d’obra mestra. També he gaudit molt amb les biografies de Delibes (del que també em va agradar molt El hereje), Kafka, les memòries de Pi i Sunyer, els llibres de l’Espinàs, etc.

En canvi Mientras agonizo de Faulkner, el vaig trobar una llauna.

En fi, amics, això és tot.

Va fer bé en Max?

Vista de la ciutat de Praga

Franz Kafka i Max Brod es van conèixer aquell vespre del 23 d’octubre de 1902. En Franz era soci del “Cercle de Lectura i Conferències de Praga”, que estava integrat en gran part per estudiants jueus de parla alemanya, i després de passar-hi la tarda, tornaven cap a casa tot discutint vigorosament. El motiu de la discussió va ser que en Max va definir a Nietzsche com un frau, amb la qual cosa en Franz no hi estava d’acord. Aquest va ser l’origen d’una amistat que es va perllongar fins el 1924, quan Kafka morí.

Els dos nois eren encara universitaris, però ja sentien una viva passió per la literatura. En Franz tenia 19 anys y en Max 18. La seva vida seria la literatura tot i que van haver de compaginar-la amb unes feines que no els satisfeien en absolut. I Brod, admirat pel talent del seu amic, es sentí obligat a impulsar la seva reputació.

Kafka i Brod, de joves, a la platja

Però el que voldria sotmetre a les vostres opinions, és el que va passar a partir de la mort de Kafka.

Franz Kafka va deixar al seu amic Max Brod, unes disposicions testamentàries conforme tots els seus manuscrits havien de ser destruïts després de la seva mort. No obstant, Brod va publicar el seu llegat fins on el va poder reunir. També es van publicar quasi en la seva integritat 1.500 cartes seves que s’han conservat. Max Brod se’n va endur amb ell manuscrits inèdits de Kafka a Israel el 1939, molt poc abans que els nazis ocupessin Praga. Posteriorment va prendre mesures per continuar protegint aquests documents durant una època de disturbis polítics a l’Orient Mitjà, a finals dels anys 50. Els manuscrits van arribar finalment a Oxford el 1961 on es troben ara a la Bodleian Library. Brod va morir a Tel Aviv el 1968 als 84 anys. Recentment ha sorgit una nova polèmica arrel d’una disputa judicial entre les filles de la secretària de Brod, a la que aquest va llegar una part dels documents i escrits d’en Kafka i l’estat d’Israel. Bé, però aquestes són figues d’un altre paner i m’estic apartant del tema.

El cas és que Kafka va demanar al seu amic que tota la seva obra que es pogués trobar fos destruïda, inclús la que tinguessin altres persones que no fossin Brod, per que no quedés cap constància dels seus intents fallits per mitjà de l’escriptura, de viure en el món de manera adequada.

I bé, la història ja és sabuda. Si avui coneixem, i alguns gaudim de l’obra de Kafka, és per que en Brod no va satisfer la petició del seu amic. Per altra banda, Felice Bauer, que havia estat la seva promesa, va vendre el 1955 a Schocken Books de Nova York, les cartes que en Kafka li havia escrit al llarg dels anys.

Kafka va confessar, cap el 1922, que havia estat a punt de caure en la bogeria. Brod va dir que aquesta confessió del seu amic el va influir a l’hora d’ignorar la petició de que la seva obra no fora mai publicada.

També és cert, que va ser Brod qui es va encarregar, en vida de Kafka, de que algunes obres i relats seus fossin ja publicats. Brod va dir que tot el que s’havia publicat, li va haver “d’arrencar a força de persuasió i astúcia”. Brod deia també que a Kafka li produïen molt plaer els seus escrits encara que es referís a ells com a gargots. Brod atribuïa a la petició del seu amic una espècie d’autosabotatge i per tant a una actitud nihilista vers la seva obra.

Posteriorment, i en el transcurs dels anys, la tasca de Brod, no ha estat exempta de polèmica.

Monument a Kafka

I per acabar, us plantejo algunes qüestions, per si us ve de gust deixar els vostres comentaris:

-Va fer bé en Brod, com a marmessor testamentari que era d’en Kafka, en no complir les seves disposicions?
-La voluntat d’en Kafka, s’havia de complir per sobre de tot?
-Va trair en Brod, l’amistat que en Franz li tenia?
-Era un deure d’en Brod, llegar per a la posteritat i donar a conèixer l’obra del que ell considerava un geni?
-Era sincer Kafka quan va demanar el que va demanar o intuïa que el seu amic no ho compliria?

La veritat és que jo no hagués sabut que fer si m’hagués trobat en la situació d’en Max Brod. I es que trobo raonable i justificada qualsevol resposta que es pugui donar a aquestes preguntes. Potser les vostres opinions, m’ajudaran a veure-hi més clar.

Hi havia una vegada un nen...

Hola, com veieu, instigat per la meva dona i el senyor de Berlín, amb molt de gust us presento el Josep Lluís de fa uns quants anyets (estic igual)

Aquí crec que em faltaven vuit dies per fer un anyet. Faig una mica la cara d'espantat. Suposo que els meus pares s'havien allunyat una mica massa...


Aquí, tindria entre un any i mig i dos (crec), estic un dia a un xalet a les afores de Reus, a casa uns amics dels meus pares. El que porto a la mà és un espàrrec.


Com podeu veure, jo també vaig tenir els meus somnis d'anar a l'espai, igual que el noiet del relat de la Kweilan. Aquest vestit me'l van portar els Reis. Crec que tenia uns sis anys.

De novel•les, escriptors i escriptors de novel•la.

Bé, ha costat però aquí va el meu primer post. M’ha costat molt. No és que el meu cap estigui totalment buit d’idees (alguna en tinc) o que no em vagin passant coses que m’agradaria comentar en un moment donat (ja semblo en Cruyff). Però potser un excés de timidesa o pudor m’ho posa més aviat difícil. Suposo que tot es començar.

I ja posats a la tasca, vaig pensar que els meus posts tractarien majoritàriament sobre el món dels llibres i de tot el que es pot derivar de l’afició a la lectura.

És la lectura, l’activitat que més m’omple, tot i que no em considero un lector voraç. I es que per asseure’m a llegir, necessito un estat de tranquil•litat, lluny de neguits i ansietats. I això no sempre es dona. Si hi ha quelcom que em preocupa o angoixa, no trobo remei en la lectura. No la puc gaudir. En aquests casos, m’inclino més a escriure una mica. De fet, porto un diari des de fa tretze anys i ja tinc un bon nombre de llibretes i llibretetes plenes del que jo en dic “pensaments”.

Des de sempre que m’ha agradat llegir, inclinat més aviat a la història i la geografia. De petit m’agradaven les històries d’en Tintin i els seus amics, que em provocaven un desig de saber més coses sobre els llocs on transcorrien les accions del jove reporter belga. Recordo la il•lusió que em va fer un any, rebre de mans d’un patge de la cavalcada de Reis, “La illa negra”. Vaig al•lucinar.


Ja més gran i gràcies a la influència d’algun bon professor, vaig començar a interessar-me per la literatura castellana del segle XIX i també pels autors de la Generació del 98. Però, sobre tot, la primera novel•la que em va impactar va ser “La Regenta” de Clarín. Tot i la seva considerable extensió, l’he llegit tres vegades i cada cop i descobria coses noves. Per mi és la gran novel•la de la literatura castellana del segle XIX, que fa un retrat exquisit de l’Espanya de la Restauració.


Ja més endavant, els gustos es van anar diversificant, encara que no massa: novel•la històrica, anglesa, alguns francesos i russos. Però per damunt de tot, he tingut inclinació per les autobiografies, memòries, diaris, etc.

I en els darrers, posem deu o dotze anys, dues grans passions: Baroja i Kafka. Del primer havia llegit el que gairebé ha llegit tothom al batxillerat, “El árbol de la ciencia” i alguna de les seves trilogies. Va ser, però, amb la lectura del llibre “Los Baroja”, llibre de memòries escrit pel seu nebot Julio Caro Baroja, quan vaig pensar: “Quina família més interessant!”. Així em vaig dedicar a llegir una part molt important de l’obra d’en Baroja (exceptuant la seva llarga sèrie “Memorias de un hombre de acción” que no m’interessava tant).


I de Kafka, què dir!. És un autor que m’apassiona. D’aquest crec que sí que ho he llegit pràcticament tot. Això no és gaire difícil, per que com és sabut, la seva obra és molt poc extensa i en part inacabada. Curiosament, el vaig descobrir llegint els seus diaris. He llegit algunes biografies que han fet que encara m’interessi més la seva vida que la seva obra.

Bé, en futurs posts, continuaré parlant d’aquests autors i d’altres que també m’agraden. Ara estic intentant aprofundir en Tolstoi. I és que hi han autors del que es pot dir que la seva millor novel•la seria el relat de la seva pròpia vida.

I de literatura catalana, què? us preguntareu. Doncs bé, he de reconèixer que per l’època en la que estudiava, la he anat descobrint una mica més tard, però també us aniré parlant del que més m’agrada.

Hola

Hola, em dic Josep Lluís i aquest és un post de salutació per a tots aquells que arribin aquí.

Sóc marit de bloguera però no tinc ni temps ni experiència per dedicar-me a aquesta activitat. Tot i així, a vegades ella em mostra alguns dels blogs que més li agraden i, en alguna ocasió, he pensat que em faria gràcia deixar el meu propi comentari. És per això que hem creat aquest perfil per, de tant en tant, poder passar, llegir i comentar.

Espero aprendre’n ben aviat!